dilluns, 28 d’agost del 2023

Fragments - Manuel de Pedrolo (1)

“Un camí amb Eva”, Segona edició: abril 1973, El Balancí, Edicions 62 s/a

Pàgina 100 :

“ ...; preferia una altra vena, aquella que traduïa sentiments confusos que s'expressaven a mitges o boirosament, els poemes que el seu autor treia del seu fons ocult que tenia l'arrel en la infantesa, en nostàlgies de vegades una mica puerils, però profundes, humanes, estretament relacionades amb fets que ell mateix no havia acabat de comprendre però que d'una manera o altra l'havien colpit i deixaren rastres en la seva ànima. Però jo era un poeta versàtil que al costat del poema angoixat on parlava el dolor de la persona que coneix la infelicitat i que se sent sobrera, inadaptada si més no, hi havia els versos on les coses eren anomenades pel seu nom, on la realitat era un catalitzador de sarcasmes. “

Pàgina 168 :

“... ara, com d'infant, em sento insatisfet amb el meu món, amb tot allò que em volta, amb la meva existència petita i limitada, de la qual tinc ganes d'escapar. I potser no ho aconseguiré mai, perquè l’art, que és un camí, no soluciona problemes sinó que els crea. Com els crea, també, aquest afany de sortir d'un mateix per atansar-se als altres, ni que només sigui a un altre, un de sol, algú tan derrotat com jo em sento, a despit d'uns triomfs que ben voluntàriament cediria a canvi... a canvi de què? Ho sé i no ho sé. Potser a canvi d'una altra vida amb la qual combatre, a la qual donar i de la qual acceptar tot allò que rebutgem en l'estrany: una intimitat miserable i adolorida, una mà que pega i acaricia, i que ho fa generosament... “

Pàgina 191 :

“ <<...perquè no som una cultura tancada, senyors, i fins gosaria dir que no ho hem estat mai. Ni ho podíem haver estat si, com assegura Vicens Vives, el nostre és un país de corredor, de passadís, si som la terra de pas on tots els nòmades han deixat alguna cosa d'ells mateixos, una empremta que hem sabut assimilar sense destruir allò que duia de positiu...>>"

dimarts, 9 d’agost del 2022

Fragments - Pere Calders (1)

Xebo, empleat de planta dels Ferrocarrils Nacionals, s’avorria. Al principi, el fet d’haver estat destinat a vigilar una cruïlla poc important li havia semblat una sort. S’asseia al costat de la caseta de fusta que l’aixoplugava quan feia mal temps, i contemplava el vaiverejar de la gent tot filant els rudiments d’una filosofia. En aquells primers temps, l’home creia haver realitzat un ideal llargament acaronat per ell i els seus ancestres: viure amb una gran economia de moviments, tenir hores senceres per a deixar vagar les idees, sense els sobresalts que proporcionen les responsabilitats. Li plaïa abandonar-se a la carícia del sol, amb el barret de palma inclinat sobre els ulls, i esperar amb una gran paciència alguna cosa ignorada.

“La verge de les vies”, conte dins del recull “Gent de l’alta vall”, Edició especial per a EL OBSERVADOR: 1991, Obra publicada dins la Col·lecció “Clàssics Catalans del s.XX”,  Edicions 62 s/a.

dijous, 9 de desembre del 2010

(7) Deambulant en diumenge

Es regira dins del llit tot fent mandres, al cap i a la fi és diumenge i el rellotge li confirma que tot just són dos quarts de nou. En realitat Barcelona encara dorm, la tranquil•litat és aclaparadora si ho comparem amb un dia laborable. L’alba és un concepte estrany en una gran ciutat. El so d’uns talons picant sobre l’asfalt allunyant-se l’acaben de desvetllar. Viu en un primer d’un carrer estret i hi pot sentir tots els sons, intuir com la vida hi va emergent. El repic dels talons ja és molt feble i acaba morint ofegat per l’esbufec d’una moto que puja per un dels carrers perpendiculars al seu.

És incapaç de dormir més. Respira fons, mira cap al sostre uns segons, es regira cap a un costat del llit, s’hi asseu i despenja les cames. Es manté encara una estona a l’espona amb les mans obertes a les temples fins que decideix que s’ha d’aixecar, sap que després d’una bona dutxa s’haurà desempallegat de tot aquest entumiment muscular i esgotament de cap.

Una hora més tard, quan ja ha sortit de casa, li tornen a venir al cap els dubtes i les pors de sempre. Ho podria engegar tot a rodar i canviar-ho tot per una vida diferent. Però diferent, com? És com si cada dia el capfiqués enfrontar-se a un munt de decisions i situacions a les que en realitat ja s’hi ha barallat incomptables vegades, i fins i tot sabent-ho, no creu en ell mateix perquè pensa que ni el què porta après ni les fites aconseguides, tot el què duu acumulat a la motxilla de la vida, no serveixen per a res. Quan era un nano creia que ell era el millor i que la seva història valdria la pena, però llavors tot era més fàcil, o si més no, més clar, no hi havia jocs de matisos. Sent que cada dia té una cita amb el conflicte, petit o gran, i això l’esgota.

És diumenge i no té previst fer res en concret, així que camina i camina per mitja ciutat. Mentre deambula imagina les històries que s’amaguen rere algunes de les mils i mils de finestres que va veient; són bocins de vides. I sense saber com ni per què, de cop i volta s’atura, acaba de notar el clic dins del seu cap, aquell que fa fluir i encaixar la dispersió d’infinits pensaments. Ho comença a entendre, la cita no és ni tan sols amb la vida, és amb ell mateix. Més que una cita, un compromís.

S’adona que la resta de batalles vindran després i es resoldran amb una facilitat increïble, però que abans necessita donar prioritat al què té més necessitat de fer i d’expressar, independentment de si té sentit social o no. Mentre tingui sentit per a ell, ja no és que sigui suficient, és que ho és tot.

dilluns, 1 de novembre del 2010

Casualitats

Parles amb algú d’un conegut comú que fa anys que no veus mentre fas una cervesa en un bar, surts al cap d’una estona al carrer i te’l trobes. Et saludes, comentes una mica la vida durant tot aquest temps que no us heu vist. I adéu. O no, decideixes complir amb allò que sempre es promet en els retrobaments del “a veure si quedem i xerrem tranquil•lament, ens truquem un dia d’aquests, d’acord?”. En el primer cas, l’atzar, la casualitat ha fet acte de presència i ha desaparegut tal qual s’ha presentat. En el segon, la casualitat es converteix en causa del què es pugui esdevenir a partir d’ara.

Començo així una recopilació de casualitats, que a vegades són o seran causals i a vegades no, tot intentant evitar de caure en una obsessió que acabi embrutant la puresa, la innocència i fins i tot la tendresa de les casualitats. Perquè si ens convencem que aquestes són la clau per a les nostres decisions, llavors acabem veient-les per tot arreu i perdem qualsevol capacitat de decisió, de llibertat per triar i del dret a equivocar-nos. I si les casualitats desapareixen llavors és quan la por ens encadena definitivament. Es tractaria, doncs, de gaudir de la sorpresa que ens ofereixen les casualitats sense que aquestes ens dominin.

Arribo a l’aeroport i, mentre espero a la persona que vinc a recollir, recordo que un amic meu també arriba aquell mateix vespre des d’un altre lloc. Sé que arriba al vespre i res més. Doncs just ho acabo de pensar, des del bar estant, a uns 30 metres, aixeco el cap i el veig passar amb pressa cap a la sortida. En total vaig ser allà uns vint minuts i sense fixar-me gaire en la gent, però just ho penso i el veig. Casualitat.

Tot preparant el sopar penso en una amiga que passa uns dies a La Corunya. Tinc la ràdio encesa i, al cap d’una estona sona l’enganxifosa cançó “Me gustas tú” de Manu Chao on hi ha un moment que diu “me gusta La Coruña, me gustas tú”.

Comento amb algú que quan penso en números, el primer que em ve al cap és el 23. Llavors em llegeixo “El Món Groc” de l’Albert Espinosa i resulta que dedica un capítol sencer a parlar del 23 (pel què he anat veient més endavant, segurament el 23 requereix un post a part...)

Som a la platja i em pregunten pel significat de la paraula “menystenir”. Ho comentem. Immediatament em giro per agafar el llibre que estic llegint i dins del primer paràgraf hi llegeixo un “menystingut”.

Vaig caminant pel carrer tot pensant en un projecte en el qual vaig treballar fa un temps i recordo especialment una de les persones amb qui vaig col•laborar. Arribo a la feina i un company, quan em veu, em dóna records justament de part d’aquesta persona.

Les casualitats tenen aquest punt estimulant gràcies també a aquest component que projecten de plantejament d’incògnites, preguntes obertes, dubtes, pors. Podria començar a introduir teories que expliquin aquests fenòmens, tot i que ja se n’ha parlat molt d’això. Atzar, destí, caos, energia, entropia, sort, una barreja de tot i més. Però no ho faré. De moment, com deia abans, prefereixo gaudir del moment màgic que em provoca una casualitat i d’explorar amb excitació les conseqüències (bones, llargues, curtes, dolentes, etc.) d’aquelles que he convertit en causals.




Autoaspiració

L’altre dia, tot parlant amb un amic, vam arribar a un punt de reflexió d’aquells que anomeno com de “Pantera Rosa aspirada”. Hi ha un capítol de la sèrie en el qual mentre intenta caçar una mosca amb l’aspiradora, acaba autoaspirant-se, amb aspirador i tot! I és clar, tot desapareix. És curiós com a vegades relacionem sensacions, tan físiques com mentals, amb imatges o records que aparentment no tenen res a veure (però d’això ja en parlarem un altre dia...).

El cas és que xerràvem i xerràvem del coneixement tan poc profund que tenim del cervell humà; sembla mentida que en sapiguem tan poc! És l’òrgan que ens diferencia més de la resta d’éssers vius. És el què ens ha fet sobreviure com a espècie perquè ens ha permès dominar a la resta. Però sempre tindrem la natura per damunt de tot, o més aviat la Terra en sí que segurament no arribarem a controlar mai. Al cap i a la fi, si ens remuntem a milers i milers d’anys, pel què sabem, no està gens clar que a més intel•ligència més poder sobre la resta. Sembla que en l’època dels dinosaures la força física, la mida del cos, la velocitat, etc., eren molt més determinants per a sobreviure. Però la Terra va acabar amb ells.

El què sembla clar és que, més endavant, unes criatures petites i bastant vulnerables van acabar imposant-se i dominant a la resta. Amb el cervell, o l’ús del cervell. I així hem seguit utilitzant-lo però sense mai comprendre’n el funcionament. De fet, no ens calia. Ara es comença a aprofundir una mica més, tot i que el meu amic ja m’adverteix que el camí no és que sigui llarg, sinó que ni tan sols tenim idea de l’ordre de magnitud. I jo, optimista i un pèl naïf, comento que amb més esforços i dedicació cada cop n’anirem coneixent més. Molt bé, em respon, però sempre fins a un límit segurament molt allunyat del coneixement total de l’òrgan. I llavors ens mirem, obrint amb murrieria els ulls i amb un lleuger somriure compartim la mateixa conclusió: és impossible que nosaltres, l’Home com a espècie, arribem a conèixer mai perfectament el cervell perquè seria com si el propi cervell es conegués a ell mateix, i això mai no ho podrà fer fins als límits de la seva pròpia capacitat de coneixement. No pot conèixer més enllà dels límits que li marca el seu propi potencial de coneixement. Si ho pogués fer seria paradoxal. Doncs això, “Pantera Rosa aspirada”. O “xoc còsmic”, que sortia en una peli i també m’agrada bastant.
Pantera Rosa aspirada





dimecres, 11 d’agost del 2010

(6) La noia moguda de l’aeroport

Asseguda al banc del meu davant espera per a embarcar una noia de cabell negre intens, espès, bruna de pell, ulleres metàl•liques també negres (no de pasta), samarreta de fil blanca amb tirants, sostenidors blancs, faldilla verd cava un pèl lluent i sandàlies marró fosc (calces de color desconegut). Ja l’he vista a la planta 2 abans de baixar a la porta d’embarcament. Era al bar i a través del vidre que separa l’interior de l’exterior se la veia intranquil•la, o més aviat d’actitud vital nerviosa. No s’estava quieta tot parlant imparable pel mòbil, compulsiva una trucada rere l’altra. S’agafa un braç per damunt del colze però ràpidament separa un parell de dits i s’acaricia l’avantbraç, es toca el cabell fent-se rínxols amb un dit, es grata les cames i s’ajup acostant-hi el cap com si investigués si hi té polls (segurament s’hi busca un pèl rebel). Deixa el mòbil damunt la taula i en menys de tres segons el torna a recuperar. Aixeca les dues cames a la vegada agafant-se el genoll i les torna a lloc però a l’últim instant les creua, aprofita llavors i es grata el genoll sense sentit, estic segur que no li pica pas, i torna a desplegar les cames. Després de mirar cap a un costat i cap a l’altre, pren la tarja d’embarcament i es venta. Tot això és tot el què feia la noia del cabell negre espès al bar de la planta 2 de l’aeroport, i sense interrupcions. Com deia. O dic.

L’he vista alçar-se i començar a caminar. Gairebé ensopega amb un jove estudiadament descuidat en el vestir i la positura que ni es fixa en ella; és atractiu, el paio, però poc atent... Ella en canvi reacciona i s’hi apropa ràpidament amb dues gambades, s’està uns vint metres caminant al seu costat però mantenint-se mig metre endarrerida perquè no la vegi, com aquell que vol reviure per uns segons la sensació de caminar al costat de la persona més estimada de la seva vida. Imagino que algú ho deu fer, i per què no ella?

Si tornem a la planta 1, la noia de cabell negre espès ja no és asseguda al banc, s’ha situat a la cua per a embarcar. Aprofito i em col•loco àgilment darrere d’ella per acabar d’observar-la ara de més a prop. Té una piga al coll i una altra a la part posterior del genoll dret. Curiosament, dreta fent cua i avançant lentament està molt més calmada. Reflexions en moviment (?) Tant a prop i percebent molt subtilment les dues gotes de perfum que es deu haver escampat pel coll i clatell me n’adono que és preciosa, més de sensació global (“feelings”, que en dirien...) que de bellesa externa real. La tia és moguda, o inquieta, sí, però sembla agradable. Moure’s tant li serveix d’arma assassina d’inseguretats. I parla amb tres mil persones pel mòbil (una després de l’altra) per a buscar suports externs que la reafirmin en les micro-decisions que va prenent a cada moment.

M’assec al 20D i ella al 23C. Potser ara deu ser ella la que està escrivint sobre mi o simplement la que em psicoanalitza a partir del meu llenguatge corporal i del meu aspecte físic. Tot falses impressions, evidentment, com segur que ho són les meves de tot el què m’he imaginat d’ella, una visió pobra d’un univers personal infinit i irrepetible, acotada com la visió que tenim del món, des del seient del passadís estant, a través de la finestra de l’avió.

dimarts, 27 d’abril del 2010

Il·lusions

Si mireu l’última entrada del bloc comprovareu que, efectivament, avui he dormit poc. Però curiosament ha estat un dia força productiu en termes laborals. He estat molt concentrat, i suposo que aquesta ha estat la clau perquè era conscient de que al primer descuit m’hagués quedat clavat. Fins i tot he aconseguit per primera vegada en moltes setmanes (mesos...) sortir a una hora decent. Això m’ha permès poder dur a arreglar els baixos d’uns pantalons i caminar durant uns vint minuts pel barri. He vist les botigues obertes i tota mena de gent anant amunt i avall. Genial.

És un bon dia per a començar a establir rutines que em permetin deixar volar la imaginació i fer cas als instints i a la intuïció quan realment en tingui la necessitat. Sembla contradictori, però m’estic adonant que a la vida es poden fer moltes coses, de fet, pràcticament totes les que un mateix es proposi, però voler fer-les totes no vol dir sentir-se millor. Mentre hi ha energia es pot anar sobrevivint, però aquesta energia és molt més eficient i finalment gratificant si està ben focalitzada.

De fet ja fa un parell de setmanes que vaig decidir abandonar una activitat que duia fent des de feia set mesos perquè ja no em feia il•lusió. Si no tinc il•lusió no hi poso passió, i si no hi ha passió no rendeixo al cent per cent i m’enfado amb mi mateix. També és possible que ja no em representés un repte prou engrescador. I sense reptes, grans o petits, jo ja no funciono. La vida ja és prou complicada i dura com per a haver de patir i passar-ho malament per una cosa que en teoria l’estic fent per a passar-m’ho bé! Que jo recordi, per primera vegada a la vida he deixat un projecte a mitges per decisió pròpia, però estic cansat de complir sempre amb tot i amb tothom a costa de la meva felicitat (o de la meva aspiració a felicitat).

No pretenc ni he pretès mai donar lliçons de res a ningú, només explico el què sento perquè mentre ho plasmo en paraules veig si realment estic sent coherent amb el què sento o no. Si la cosa trontolla, malament, vol dir que estic embarcant-me en excuses i m’estic auto convencent o auto enganyant. Si les paraules surten soles, desapareixen molts dubtes. Perquè en tinc molts de dubtes, i suposo que la majoria de gent també, fins i tot aquell que demostra tanta seguretat també en deu de tenir. Però cadascú els combat amb les seves armes, quan les troba. I jo vaig fent el meu camí en aquest sentit per, com diu una cançó que potser coneixereu, no haver “d’estar comptant els anys esperant la solució que s’emporti tantes pors”.

És el moment de focalitzar energies cap a les il•lusions més evidents per a que esdevinguin passions? N’estic convençut perquè les paraules m’han sortit soles. I ara a dormir!